Cal pensar en quin és el problema, no? Quin és el paper de l’educador?

Elena.

Hola un altre cop!

Com ja hem dit, és imprescindible plantejar l’educació en la secundària en clau adolescent. Cal pensar a qui va dirigida l’acció educativa i adeqüar-la segons les seves necessitats i els seus interessos. Fer un anàlisis del objectius proposats al PEI per saber si són adeqüats o no, revisar el currículum ocult, etc. Treballar a partir de les capacitats i no dels fracassos.

Com també em dit a classe diverses vegades, no es pot pretendre que els adolescents no plantejin conflictes habitualmet, ja que són els mecanismes que ells utilitzen per tal de reafirmar-se, coneixer-se, etc. És a dir que la nostra acció educativa no pot estar basada en evitar els conflictes, ja que esdevindrà una tasca impossible i acabarà per perdre el sentit. Així doncs, l’educador ha de ser conscient d’aquesta inevitable conflictivitat i, adoptar noves mesures educatives per tal de ajudar a canalitzar aquestes situacions, reconduir-les. Per exemple, aprofitar aquests moments de conflictivitat per crear un espai de debat o siguin ells i elles els que plantejin les solucions, etc. És clar que això a vegades pot resultar molt difícil, però amb esforç i establin unes normes i pautes els adolescents agrairan aquests espais (les mates ja les explicaràs després!).

Bé, vull remarcar la importància de l’adeqüació de la tasca educativa als destinataris concrets. Si plantejes objectius generals, aquests es perdran en la generalitat i no obtindran resposta. Quan adaptes la teva acció a els individus concrets, dotes de sentit aquetes accions i, motives la participació dels usuaris ja que veuen que allò està pensat per ells, els interessa, etc. I gràcies a aquesta motivació i participació dels destinataris, l’educador també es sentirà més motivat perquè veurà que les seves accions tenen fruit i tindrà empenta per proposar noves accions, etc.

Elena

Com comenta la meva companya Elena molts professors es preocupen d’impartir la classe i  no van més enllà, per això es important la figura de l’educador social a les escoles on puguin realitzar les següents funcions:

• Elaboració i avaluació de propostes de programes de convivència en el centre educatiu.
• Disseny, implementació i avaluació de propostes per a fomentar les relacions del centre amb l’entorn social en el qual està situat.
• Col·laboració en el desenvolupament de programes educatius (salut, medi ambient, igualtat).
• Creació d’espais per a la resolució de conflictes.
• Seguiment i control de les situacions d’absentisme escolar, fracàs i violència.
• Seguiment i col·laboració en la resposta educativa a l’alumne amb comportaments problemàtics.
• Desenvolupament de programes per a prevenir i afrontar la conflictivitat escolar i programes d’integració escolar.

Mitjançant aquest treball es pot detectar i prevenir les causes del fracàs escolar, els conflictes amb els companys i altres problemes de diferent indole.

    Berta.

Aqueta és la visió?! La gran majoria no pot anar més enllà, simplement fer el just, el que toca, sense tenir la oportunitat de prosperar. Hem d’entendre que els educands són els primers que han de generar i creure en els canvis, assumir la seva part de responsabilitat i reorientar les actituds, procediments, la metodologia, etc. Educar desde les possibilitats i no des dels fracassos.

Pensem sobre la frase:

“Si quieres que algo cambie, cambia algo. Si haces lo mismo que siempre tendras lo mismo que siempre.”

Elena.

Hola! Sóc l’Elena, aquí va una reflexió personal…

No es pot obviar que en la societat en la que ens trobem hi ha un seguit de mancances en l’educació secundària, un sistema mal organitzat o mal plantejat que no contempla tot el que envolta l’educació en tots els nivells i la persona (adolescent o no) i tots els seus aspectes. Hi ha un alt ídex de fracàs escolar en aquesta etapa, però cal replantejar-se quin són els motius, el perquè d’aquest fracàs. Són els adolescents els que tenen el problema? no cal qu res canvii per arreglar aquesta situació?

Penso que l’educació s’hauria d’entendre com una cosa més amplia que el simple traspàs d’informació. En la etapa adolesecent, les persones ens sentim molt insegures, necessitem d’un acompanyament sincer i positiu de les persones adultes (família, educands, etc.). Molts adolescents es senten desamparats quan arriben a l’institut, molts professors no tenen en compte les seves circumstàncies, etc. Molts professors, no vull generalitzar, van a fer la classe impartint la matèria de la qual en són experts i s’ocupen i es preocupen dels alumnes que els segueixen mínimament. 

Els alumnes que no segueixen les classes, entren en un pou de difícil sortida. Ja que no segueixen el curs, els professors “passen” d’ells, els ignoren, els hi posen l’etiqueta de la qual, probablement, no es podran desenganxar en tots els anys que passin en aquell institut. Això és el que perceben aquests adolescents, i com tota etiqueta que et posen, acaben per no fer res ja que tampoc a ningú li interessa i no troben la motivació. Penso que hi ha molts instituts que funcionen d’aquesta manera (com la separació implicita per classes dels diferents nivells!) titllen a una sèrie d’alumnes i s’ocupen dels que per ells tenen “possibilitats”. Resulta patètic que passi això, ja sigui perquè els professors no donen a l’abast, perquè el sistema està pensat només pel que el volen seguir, etc.

És evident que cal una reforma (no com la LOE!), un sistema que pensi en el desenvolupament personal i social d’aquests joves, que no exclogui ningú i que permeti i promogui la igualtat d’oportunitats per a tothom. No sé què en penseu vosaltres?

Elena.

La societat actual és cada dia més complexa i els centres escolars segueixen la mateixa línia. Els problemes diaris als quals ens enfrontem necessiten de persones que els coneguin en profunditat i ens ajudin a prevenir i a buscar solucions a partir de la col·laboració i comunicació fluïda amb el professorat: l’educador social.

Parlar de conflictes en l’Educació Secundària, concretament, és parlar necessàriament d’adolescència. Aquesta, amb les seves característiques psicològiques, socials i familiars, marca la necessitat d’una ajuda que asseguri el desenvolupament integral del jove per al que cal que l’educació no es limiti solament a l’adquisició de conceptes i coneixements.

La identificació de joves amb dificultats d’integració social per motius econòmics, laborals, familiars o de qualsevol tipus, requereix una actuació immediata i des d’espais normalitzats per a aquest, com pot ser l’escolar.

La interconnexió educativa amb les famílies es fa cada dia més necessària ja que són els principals agents en el desenvolupament integral dels seus fills. Per això hem de propiciar espais de comunicació que optimitzin la mediació entre el centre escolar i la família, sobretot en aquells casos en els quals la situació familiar afecta de manera poc adequada al desenvolupament dels alumnes.

Tots ells són factors que justifiquen la presència i intervenció d’educadors socials en els centres escolars, amb la finalitat de que la seva col·laboració amb els professors permeti la resolució de les dificultats i conflictes que sorgeixen diàriament.

Berta.

Desde el meu punt de vista podríem destacar les següents causes del fracàs escolar:

Intel·lectuals.

Quan l’alumne no aconsegueix els objectius proposats per al seu nivell i edat i existeix un desaprofitament real dels seus recursos intel·lectuals.

Motivació.

Encara que l’estudiant tingui una intel·ligència normal poden reproduir-se seriosos problemes d’aprofitament escolar si no se sent motivat a aprendre. Un motiu important de desmotivació és la inexistent correlació entre els continguts impartits en l’escola i les necessitats reals d’una societat tan canviant com la nostra. Els estudiants saben que molts dels seus esforços realitzats no els van a servir de res en la vida real i que l’èxit acadèmic no els assegura en absolut l’èxit en la seva vida professional futura.

Problemes emocionals.

Solen donar-se tant en joves amb manques afectives com en joves sobreprotegits, així com en joves hiperactius, insegurs o amb excés de fantasia o algun sentiment d’inferioritat, joves que hagin sofert la perduda d’un o ambdós progenitors, joves amb pares molt severs, amb un mal ambient familiar, etc. Aquestes circumstàncies solen degenerar en trastorns de caràcter acompanyats d’inestabilitat, còlera i reaccions negatives enfront del professor i els companys, el que implica importants dificultats d’integració en el col·legi.

Tècniques i hàbits d’estudi.

Molts són els joves que no saben com estudiar. Ningú els ensenya com es treballa o s’estudia. Cal aprendre a aprendre. Un gran esforç a intentar assimilar una matèria sense saber com fer-lo porta amb si un pobre resultat amb una conseqüència de desànim  per part de l’estudiant. Convertir l’estudi en un hàbit és altra de les eines per a arribar a l’èxit acadèmic. L’estudi és una tasca quotidiana, que requereix una pràctica constant, però si no és reconfortant en si, la formació de l’hàbit és més difícil.

Programació inadequada.

En ocasions s’exigeix al jove tasques molt difícils per al seu nivell de maduració intel·lectual. Es pretén que tots els joves del curs escolar rendeixin per igual. De vegades també hi ha una falta de coordinació entre els diferents cursos o cicles escolars, o discrepàncies manifestes entre els distints educadors, o entre els educadors i els pares, que poden arribar a confondre al jove. I què dir dels llarguíssims temaris que moltes vegades queden inacabats o, si més no, mirats de passada.

Els professors.

Classes nombroses, falta de suport per part dels seus superiors o d’especialistes, fan que en ocasions el professor transmeti a l’alumne sentiments d’inseguretat i infravaloració.

Berta.

Hola a tots i totes! 

Som l’Elena i la Berta i aquest és el nostre blog. Realitzarem reflexions sobre els adolescents a les escoles de secundària, convidem a tothom que vulgui a participar-hi i aportar la seva opinió.

Esperem que us agradi!